Dia 4: Pasai Trintxerpe - Leitza

Dia 4: Pasai Trintxerpe - Leitza

Distància: 60 kms

Desnivell+:  1.000 m

El sol comença a escalfar l'ambient mentre fem els darrers preparatius de marxa. Al fons, la ria resta encara en la penombra matinal. Deixem la casa on hem passat la nit i ens enfilem empenyent les bicis per un corriol molt poc fressat que ens durà fins al camí que segueix el track de la nostra ruta. Com que ahir ja vam pujar prou avui no caldrà esforçar-s'hi gaire menys. Almenys per ara.

Al cap d'unes quants tobogans -i alguna rampeta que Déu n'hi dó- topem amb una entrada curiosa que s'anuncia amb el lema següent: "El amor encuentra el camino", escrit també en anglès i en euskera. Sembla que hi ha una cafeteria. Quan passo pel darrere del rètol entrant al camí veig el que sospitava: ens trobem a "Las doce tribus", aquella comunitat de la que ahir vam sentir parlar. 

Al final entrem i fem un esmorzar, el que no hem pogut fer abans. Tenen cafeteria i un forn amb uns pans i unes pastes boníssimes. Tot té molt bon aspecte. Certament es respira un aire un punt "happyflowers" però molt cuidat. La dona que ens serveix ens explica -perquè li demanem- quina és la història d'aquest lloc. L'origen de la comunitat és als Estats Units cap als anys 70 i ja tenen unes quantes cases escampades també per Europa. A Donosti hi tenen també un restaurant. En fi, ha estat una trobada curiosa, i més tenint en compte que ahir en parlàvem. Poc sospitàvem que avui hi aniríem a esmorzar. Sigui com sigui ha estat un esmorzar -i una trobada- molt agradable.

Els 7 magnífics a "las doce tribus".

Continuem la ruta carenejant i al cap d'una estona ens trobem una mena de torre. Sembla un antic punt de vigilància o fins i tot podria ser un far. Hi ha una vista també molt bonica sobre el mar. Ens hi trobem un grupet i entrem en conversa. Ells venen de Marbella i estan a punt d'acabar les seves vacances. S'interessen per la nostra ruta i els l'expliquem. Al final els demanem que ens facin una foto a tota la colla. I aquí la teniu:

Més "magnífics" no pot ser.

A partir d'aquí la pista asfaltada davalla ràpidament i al cap d'un parell de ziga-zagues apareix Donosti als nostres peus, primer la platja de Zurriola i, al fons, la Kontxa. No triguem gaire en arribar-hi, després de travessar la ciutat prop de la costa i resseguir el passeig que hi ha a banda i banda del riu Urumea. 

Arribar a la Kontxa sempre és especial. Fa un dia assolellat i la platja està plena de gent. Un parell decidim baixar a prendre un bany a l'Atlàntic mentre la resta espera a la balconada del passeig marítim -per on no para de passar gent- i alguns aprofiten per arreglar algun tema mecànic. L'aigua està fresca, no freda, i ens sorprèn que la platja agafi profunditat molt lentament.

Després del bany i la reparació ens dirigim a la platja d'Ondarreta i ens arribem al "Peine del viento" (Haizearen orrazia), les famoses escultures d'Eduardo Chillida. És impossible no fer cap foto.

I deixem Donosti en direcció a Hernani, però abans passarem pel Parc Tecnològic de Donosti on, entremig d'un bosc, descobrirem un seguit d'edificis d'un disseny arquitectònic molt modern i impactant.

El Basque Culinary Center (2011)

L'Orona Ideo 

Aquest darrer ens impresiona tant que ens hi passem una estoneta fent-nos fotos i provant l'excel·lent acústica del lloc. Després, fent recerca a casa he vist que es tracta d'una empresa multinacional especialitzada en intervencions d'accesibilitat en edificis (rampes, ascensors, escales mecàniques...). A nosaltres ens ha servit per passar-nos-ho bé (fins i tot hi hem cantat els Segadors... 😅).

Des d'aquí la ruta baixa a Hernani on dinem. Estem a fora, fa caloreta però estem a l'ombra. Alguns aprofiten per a fer una minimigdiada, encara que sigui sobre pedra dura.

Després de dinar, amb una calor que encara apreta força, continuem per entorns urbans fins a Andoain on agafarem la següent via verda la Plazaola, que ens portarà fins a Leitza. Són una vintena escasa de quilòmetres però la calor i les ganes d'arribar ens fan llarga la tarda.

A més, no tenim resolt el tema de l'allotjament. Hem trucat a un parell de llocs però no tenen espai. Ho haurem de resoldre in situ.

      

Un cop a Leitza continuem la recerca. Provem fins a tres llocs més sense sort. I llavors passa una d'aquelles coses que et recorden que la solidaritat humana va molt més enllà d'una paraula. La noia que ens ha ajudat a buscar lloc -mentre anava atenent gent a un forn-cafeteria - com que ens veu molt apurats li proposa a un noi que està assegut a la terrassa: "I per què no els aculls a casa teva? Tu tens lloc..." Es produeix una situació una mica incòmoda. El noi no mostra un entusiasme especial i sembla que no ho acabi de tenir clar. Parlen un castellà que denota que no han nascut aquí. Després sabrem que són romanesos. Nosaltres insistim que no volem que se senti obligat i que, si no ho veu clar, ho entendrem perfectament. Sigui com sigui la noia li va resolent tots els dubtes que ell sembla tenir. Total que al final diu que sí, que l'acompanyem. I ja ens veus a tots seguint-lo en bici per mig poble mentre ell es posa a córrer -sí, a córrer!-, tampoc calia... 😅

Al final passarem la nit a casa seva repartits en diferents habitacions. Més tard, quan la resta ja dormen arriba a casa, parlo amb ell i conec una mica més la seva història. Es diu Constantin, és romanès i fa un any i mig o així que és a Navarra. Amb prou feines parla un castellà comprensible però m'explica que té dona i que fa uns 7 mesos que ha sigut pare. El felicito. Ella està a Romania i aviat els anirà a veure. Li dic que li estem molt agraïts pel que ha fet per nosaltres mentre penso quanta gent hi ha que hagués fet el mateix... No tinc cap foto d'ell, llàstima. Es mereixia aparèixer en aquest reportatge. Fins i tot en això ha estat discret. El seu record quedarà sempre amb nosaltres, i el de la seva amiga Alexandra, la del forn, amb aquella energia i aquelles ganes d'ajudar com fos.

Hem començat el dia respirant l'ambient de "Las doce tribus" i l'hem acabat rebent una llicó d'acollida. No ens podem queixar, ha estat un dia rodó. Demà veurem què més ens depara.