Dia 3: Lesaka - Pasai Trintxerpe

Seguint la Via Verda del Bidasoa

Dia 3: Lesaka - Pasai Trintxerpe

Distància: 51 kms

Desnivell+:  900 m

Sortim de Lesaka després d'un bon esmorzar en una kafetegia on la mestressa ens tracta de meravella. De seguida reprenem la via verda al costat del Bidasoa. En una de les cruïlles trobem una petita "estació per a bicis", un armari amb diferents eines i un compresor per a inflar les rodes a disposició de qualsevol ciclista. Els nostres mecànics n'avaluen el contingut. A casa nostra, segurament -sap greu dir-ho- ja no quedaria res. 

    

El Bidasoa al seu pas per Irun

Seguint la Via Verda arribem primer a Irun i, després de travessar la ciutat, a Hondarríbia on, per primer cop en aquesta ruta, veiem la costa atlàntica. Entrem al seu casc medieval per la porta emmurallada de Santa María i ens enfilem a peu pels carrers adoquinats farcits de turistes que van a contemplar la fantàstica vista que hi ha des de la plaça d'armes del castell de Carlos V.

Església de Santa María de la Asunción y del Manzano (S XV-XVI)

                                 

Castell de Carlos V (castell primitiu del segle XII a càrrec dels reis navarresos)

Els 7 magnífics

Després de la foto (que per cert ens fan uns catalans -n'hi ha per tot arreu) resseguim la costa fins que la carretera s'enfila de cop en direcció al Far del Cap d'Higuer. Allà dalt recuperem l'alè anant a veure unes vistes magnífiques del cap i la curiosa formació rocosa que el conforma . La vista no sap on mirar, té massa feina. 

(Sembla que aquests materials, que constitueixen el que els geòlegs anomenen la "Seqüència Jaizkibel", estan fets sobretot per pedres sorrenques (gresos) sedimentats al fons d'un antic oceà durant l'Eocè i aixecats més tard amb la formació dels Pirineus, fa uns 35 milions d'anys. Si algú té més curiositat -i capacitat- pot consultar-ho aquí.)

Un servidor al Cap d'Higuer. Al fons l'illa d'Amuitz ara amb marea baixa.

Anem resseguint el camí que travessa el mont Jaizkibel amb constants pujades i baixades dins del bosc que, de tant en tant, ens deixen veure un tros d'oceà. Boscos de roures i castanyers ens fan companyia. Arribem a una antiga fortificació de finals del segle XIX i l'ermita de la Verge de Guadalupe on, a l'ombra d'uns plataners, dinem en un petit parc-mirador sobre Hondarríbia.

 

           

  

De cop sortim dalt de tot i veiem la badia d'Hondarríbia, Irun i la costa del Golf de Biscaia.

Seguim carenejant fins que el camí davalla de cop cap al mar. En molt poc espai baixem dos-cents metres fins trobar-nos a la ria de Pasaia. Els frens tornen a escalfar-se de valent. (ai Pep!...). Un cop a baix trobem un munt de gent banyant-se o prenent el sol. I de seguida desemboquem en un passeig marítim que ens durà fins a Pasai Donibane.

           

Pasai Donibane -i els altres Pasaia d'aquesta zona- és un grup de poblets organitzats al voltant de la ria del mateix nom, un entrant de l'Atlàntic que separa a banda i banda els dos nuclis principals: Pasai Donibane i Pasai San Pedro, allunyats, a la part més estreta, per poc més d'un centenar de metres. Com que el relleu és abrupte i pendent, les edificacions s'amunteguen a la part més baixa formant una mena de línia marítima i la resta s'enfilen costers amunt.

Vista dels dos Pasaia des de l'església. 

Comencem la recerca diària de l'allotjament però avui sembla que ho tindrem pelut. Els pocs establiments estan plens. Hem pujat fins l'ermita on ens han dit que hi ha un alberg però tampoc té places, a part que està reservat als que fan el Camino. Aquí ens han dit que, a l'altra banda de la ria, enfilat a la muntanya, hi ha un espai anomenat "Las doce tribus" que, tot i no dedicar-se oficialment a hostatjar gent, sempre acull aquells que hi arriben per passar-hi la nit. El nom -i alguna notícia apareguda a la xarxa sobre aquesta comunitat- ens fa arrufar una mica el nas. 

 

Ja tenim coll avall que dormirem -si podem- al frontó del poble. Ens han dit que molta gent jove hi va a passar la nit i que no hi ha mal ambient. No cal dir que no tindrem dutxa, que dormirem a terra i que els lavabos... 

I quan més pelut ho veiem trobem a través del mòbil un allotjament rural a l'altra banda. Hi truquem i les condicions són prou bones i, a més, ens salvem un cop més de dormir al ras i en no gaire bones condicions. Haurem de creuar la ria i aquí entra la següent peripècia: pujar les bicis en una barqueta que fa el transvassament d'un costat a l'altre. El pilot ho té més clar que nosaltres: podem pujar les bicis però ho haurem de fer en dos torns perquè quedi espai per la gent que va a peu. Doncs, endavant les atxes! Més contents que un gínjol d'haver trobat casa i d'utilitzar aquest mitjà tan curiós. Just llavors la tarda ens regala els darrers rajos sobre la ria, que s'omple d'una llum preciosa mentre hi passen algunes barques a rem...

Fets els dos transvassaments enfilem els carrers de Pasai San Pedro en direcció a la casa rural. Aviat els carrers es fan més i més costeruts i, en molt pocs minuts, guanyem alçada. Entrem a Pasai Trintxerpe i, en un revolt del camí asfaltat trobem el cotxe del propietari que ens espera. "Només falta aquesta rampa de 100 m", diu. Però... quina rampa! Ni els més forts aconsegueixen fer-la sobre la bici. Fins i tot costa empènyer la bici muntanya amunt. No recordo una rampa amb més pendent que aquesta. Després, fent càlculs, arribem a la conclusió que ha de sobrepassar el 30%, més i tot potser!!  

 

Sigui com sigui hem arribat a un lloc on estarem de conya. Té una vista esplèndida sobre la ria (no és en va que hem pujat a més de 100 m sobre el mar) i el propietari, que diu que improvisarà una mica el sopar perquè avui ja no esperava ningú, ens obre una ampolla de xampany francès -de regal- i, amb l'ajuda de la seva filla -a qui no veiem en cap moment-, ens prepararà un sopar a base de macarrons amb tonyina boníssims, pollastre i un formatge de postres espectacular. A les begudes convida la casa. I quina casa...

Quantes sorpreses ens prepara la ruta...  Demà més!