6è dia: Lekunberri - Beasain

Dia rúfol a la serra d'Aralar

 

Dia 6: Lekunberri - Beasain

Distància:  58 km

Desnivell+:  1.180 m

El dia es lleva tapat i humit. Durant la nit ha anat caient una pluja fina, el xirimiri que diuen per aquí. Ara no plou però no sembla que s'hagi d'aclarir. Deixem el càmping i agafem primer una carretera secundària en direcció a Iribas, quatre cases a poc més d'un km de Lekunberri. Un cop allà comença la pista. I torna a ploure així que, abans d'arrencar, ens protegim una mica.

La pista s'endinsa al massís d'Aralar per camins cada cop més estrets i fangosos. Desestimem la proposta del track d'anar i tornar del naixement del riu Larraun (el de la cascada d'ahir) perquè el dia serà llarg i no ens convé fer cap marrada innecessària. Sobretot tenint en compte la inestabilitat atmosfèrica.

Però al cap d'una estona, quan entrem dins del bosc, la pista es perd i no veiem clar cap a on anar. El gps aquí no té massa cobertura i sembla que li va passar el mateix al que va marcar la ruta. Mentre busquem un camí alternatiu per anar cap a la carretera, que ha d'estar a prop, ens trobem un parell de caminants. Venen d'unes coves -potser les de Mendukilo tot i que per aquesta zona n'hi ha moltes- i ens ajuden a orientar-nos una mica. 

Vaig a buscar el mapa d'Aralar per confirmar-ho i me n'adono que em deu haver caigut la bossa que duia lligada sobre l'alforja del darrere. M'ha d'haver caigut en un tram amb molt de fang i pedres. Com que, pel que sembla, hem de fer marxa enrere segur que la trobarem. I així és. Aquests excursionistes la troben al camí molt a prop d'on ens hauríem d'haver desviat cap a la dreta per un corriol que porta a la carretera. És un tram curt però estret, fangós  i amb un fort desnivell. Hem d'empènyer entre dos les bicis primer i després atravessar un pas que està tancat amb filferro de punxes. Amb calma i paciència el desfem i així podem passar les bicis. La carretera és a pocs metres però encara queda un darrer obstacle. Una altra tanca de filferro. Però aquesta té una escala de fusta perquè hi passem per sobre... amb les bicis. Que no és fàcil. Un cop més, alforges fora.

   

Decidim seguir el tros que queda fins a San Migel in Excelsis per carretera, tot i que el track original ens proposa una nova marrada més endavant. Tal com estan els camins és el millor. A més aquesta carretera és força tranquil·la -encara que és diumenge- i va pujant de manera progressiva entre uns faigs i roures immensos. Té uns racons preciosos també!

          

              

Arribem al trencall on la carretera gira per dirigir-se al santuari. Després tornarem a aquesta cruïlla per continuar la ruta cap a l'ermita d'Andra Mari.

Queda una darrera pujada fins a San Migel, uns 200 m de desnivell en poc més de 3 km. 

A dalt el dia s'està emboirant i fa un fred que pela. Entrem al santuari per fer-hi un cop d'ull. 

Estan acabant un ofici religiós. Fan l'adoració a una estatueta de l'arcàngel San Migel que conté un fragment de la Lignum Crucis (la creu de Crist), per torns passen a fer-li un petó mentre canten els goigs de San Migel. En euskera, òbviament. 

La tornada diu: 

"Mikel, Mikel, Mikel gurea, gorde, gorde, Euskalherria". ("Miquel salva la nostra Euskalherria")

 

(imatges de l'església, un detall del retaule romànic de San Migel i l'angel custodi -davant del retaule)

(Font: Viquipèdia)

La llegenda del santuari explica una curiosa història sobre Teodosio de Goñi, enganyat pel diable sobre l'adulteri de la seva dona. Ell, ple d'odi, mata per error els seus propis pares pensant que eren els suposats amants.

El Papa el condemna a vagar encadenat per les muntanyes. Fins que un dia, a la serra d'Aralar, es troba un drac. Demana ajuda a San Migel i aquest mata el drac i li talla les cadenes. En agraïment, Teodosio erigeix el santuari en el seu nom. A la foto teniu la llegenda amb més detall.

És molt curiós destacar que el retaule romànic (S XII) està bellament esmaltat, fet gens habitual en els retaules d'aquesta època. 

De tot plegat podeu trobar més informació aquí. 

Al final de l'ofici, el capellà ens pregunta d'on venim i ens fa una petita explicació abans d'una visita guiada que l'espera.

Segons ell, San Migel seria el "Sant Jordi" de les terres basques. És ell qui mata el drac i és venerat com a patró religiós d'Euskal Herria des de principis del segle XX.

Després de dinar -mereixeria un capítol especial dedicat al Pedro, l'encarregat del bar- i ja amb la boira omplint gairebé tota la vall emprenem la baixada fins a la cruïlla on agafarem la pista cap a Andra Mari. Un camí ample, empedrat a trams, que va pujant també progressivament entre bosc i clarianes on vaques i cavalls pasturen mandrosament. 

A la part més alta, ja només governada per prats de pastura, el paisatge s'obre per tots els costats. Arreu s'hi veuen ramats pasturant i el so dels esquellots passa a ser la banda sonora. 

               

Al cap de poc trobem a l'esquerra el trencall cap a l'ermita d'Andra Mari. Tampoc hi anirem perquè ens queda un bon tros de baixada i no sabem com ens trobarem el camí. 

I al cap de poc, mentre obrim unes tanques de pas ens ve a rebre un curiós exèrcit de porquets...

...que reculen esporuguits tan bon punt avancem cap a ells. A la tanca següent ens esperen els lladrucs esverats d'uns gossos... lligats. Sort, que si no, no sé si haguéssim obert la tanca! Al cap de poc són unes vaques les que ens barren el pas. No fan la més mínima intenció d'apartar-se mentre van fent glops d'un bassal. Fins que el Pep no es decideix a apartar-les no podem seguir el camí. 

La pista davalla amb trams que realment fan respecte. I més si tenim en compte que els fem entre l'herba i les pedres. Costa que la bici no prengui més velocitat de la desitjada. Quan es suavitza apareix un prat preciós. Foto. I després un ramat d'ovelles lachas, una raça autòctona. Foto.

Continuem pista avall fins que gira abruptament i ens fiquem per un corriol que, entre l'aigua  i el trepitjar de les vaques s'ha convertit en un veritable fangueig. Ens costa trobar el millor pas i, sobretot, fer-ho sense relliscar. Sabem que ens espera un embassament aviat però no arriba mai, això va lent. I quan ens sembla que ja ho tenim a tocar ens trobem amb un torrent pedregós que cal baixar sí o sí.

Amb paciència -i algun renec- arribem al final del torrent i, finalment tornem a tenir una pista com cal. Passem l'embassament de Lareo que deixem a la nostra esquerra. Trobem gent caminant, senyal que és un lloc més o menys concorregut. Nosaltres, però, anem ja cara avall amb ganes. Volem arribar a la carretera i decidir -com cada dia- què fem amb l'allotjament.

Arribem a una mena de collet on hi ha la carretera i, després d'algunes trucades lliguem habitacions a Beasain. Emprenem una baixada força vertiginosa que ens aboca ja definitivament a la vall del riu Agauntza. Beasain ens hi espera al final. Atravessem un munt de poblets o barriades (Arraondo, San Martín...) fins que arribem a Lazcao, una petita ciutat amb unes cases senyorials i una església impressionant. Ja som a tocar de Beasain. 

La dura jornada d'avui toca a la seva fi i podrem descansar en un hotel... de benzinera! Encara no ho havíem vist mai. Ens atenen amb molta amabilitat i, després de la dutxa preceptiva, anem al centre a veure si sopem. Després d'uns quants intents acabem fent-ho a l'aire lliure, en una terrassa poc il·luminada (sort que la cambrera que ens atén estupendament ens ho arreglarà). Ens escapem dels plats combinats i, entre rialles i comentaris de la jornada anem a dormir plans, planets. Però molt contents! Quin país tan bonic que estem coneixent...

Avui la ruta es mereix dos mapes, el de carreteres i el de relleu.